La ciutat dels pous. Jorge Bucay

AQUESTA CIUTAT NO ESTAVA HABITADA PER PERSONES, COM TOTES LES ALTRES CIUTATS DEL PLANETA. AQUESTA CIUTAT ESTAVA HABITADA PER POUS. POUS VIVENTS…PERÒ POUS 

Els pous es diferenciaven entre si, no solament pel lloc en el qual estaven excavats sinó també pel brocal (l’obertura que els connectava amb l’exterior). Hi havia pous pudients i ostentosos amb brocals de marbre i de metalls preciosos; pous humils de maó i fusta i alguns altres més pobres, amb simples forats pelats que s’obrien a la terra.

La comunicació entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal i les notícies condien ràpidament, de punta a punta del poblat.

Un dia va arribar a la ciutat una “moda” que segurament havia nascut en algun poblet  humà: La nova idea assenyalava que tot esser vivent  hauria de cuidar molt més l’interior que l’exterior. L’important no és el superficial sinó el contingut.

Així va ser com els pous van començar a omplir-se de coses. Alguns s’omplien de coses, monedes d’or i pedres precioses. Uns altres, més pràctics, es van omplir d’electrodomèstics i aparells mecànics. Alguns més van optar per l’art i van ser omplint-se de pintures, pianos de cua i sofisticades escultures postmodernes. Finalment els intel·lectuals es van omplir de llibres, de manifestos ideològics i de revistes especialitzades.

VA PASSAR EL TEMPS. LA MAJORIA DELS POUS ES VAN OMPLIR A TAL PUNT QUE JA NO VAN PODER INCORPORAR RES MÉS.

Els pous no eren tots iguals així que, si ben alguns es van conformar, va haver-hi uns altres que van pensar que havien de fer alguna cosa per seguir ficant coses en el seu interior… Algun d’ells va ser el primer: en lloc d’estrènyer el contingut, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat eixamplant-se.

No pas molt temps abans que la idea fos imitada, tots els pous gastaven gran part de les seves energies a eixamplar-se per poder fer més espai en el seu interior.

Un pou, petit i allunyat del centre de la ciutat, va començar a veure als seus camarades eixamplant-se desmesuradament. El va pensar que si seguien inflant-se de tal manera, aviat es confondrien les vores i cadascun perdria la seva identitat…

POTSER A partir d’AQUESTA IDEA SE LI VA OCÓRRER QUE UNA ALTRA MANERA D’AUGMENTAR LA SEVA CAPACITAT ERA CRÉIXER, PERÒ NO A l’AMPLE SINÓ CAP Al PROFUND. FER-SE MÉS PROFUND EN LLOC DE MÉS AMPLE.

Aviat es va adonar que tot el que tenia dins d’ell li impossibilitava la tasca d’aprofundir. Si volia ser més profund havia de buidar-se de tot contingut… Al principi va tenir por al buit, però després, quan va veure que no hi havia una altra possibilitat, ho va fer. Buit de possessions, el pou va començar a tornar-se profund, mentre els altres s’apoderaven de les coses de les quals ell s’havia desfet…

Un dia ,  el pou que creixia cap a dintre va tenir una sorpresa: endins, molt endins , i molt en el fons va trobar aigua!!!.

MAI ABANS UN ALTRE POU HAVIA TROBAT AIGUA…

El pou supero la sorpresa i va començar a jugar amb l’aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant les vores i finalment traient aigua cap a fora. La ciutat mai havia estat regada més que per la pluja, que de fet era bastant escassa, així que la terra al voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, va començar a despertar. Les llavors de les seves entranyes, van brollar en pastura, en trèvols, en flors, i en tronquets frèvoles que es van tornar arbres després… La vida va explotar en colors al voltant de l’allunyat pou al que van començar a anomenar “’el Vergel”.

Tots li preguntaven com havia aconseguit el miracle. -Cap miracle- contestava el Vergel- cal buscar a l’interior, cap al profund… Molts van voler seguir el seu exemple , però van rebutjar la idea quan es van adonar que per anar més profund havien de renunciar a tot el material que havien atresorat. Van seguir eixamplant-se cada vegada més per omplir-se de més i més coses…

En l’altra punta de la ciutat, un altre pou, va decidir córrer també el risc del buit… I també va començar a aprofundir…

I també va arribar a l’aigua… I també va esquitxar cap a fora creant un segon oasi verd al poble…

-Què faràs quan s’acabi l’aigua?- li preguntaven. -No sé el que passarà- contestava- Però, ara com ara, quant més aigua trec, més aigua hi ha. Van passar uns quants mesos abans del gran descobriment.

Un dia, gairebé per casualitat, els dos pous es van adonar que l’aigua que havien trobat en el fons de si mateixos era la mateixa…Que el mateix riu subterrani que passava per un inundava la profunditat de l’altre.

Es van adonar que s’obria per a ells una nova vida. No només podien comunicar-se, de brocal a brocal, superficialment, com tots els altres, sinó que la cerca els havia ofert un nou i secret punt de contacte:

LA COMUNICACIÓ PROFUNDA QUE NOMÉS ACONSEGUEIXEN ENTRE SI, AQUELLS QUE TENEN EL CORATGE DE BUIDAR-SE DE CONTINGUTS I BUSCAR EN EL PROFUND DEL SEU SER EL QUE TENEN PER DONAR…

Comparteix amb: