Si busques felicitat deixa de voler controlar-ho tot

1 comments

De petits ens han ensenyat, podria dir que si no a tots, a gairebé tots, que tenir les situacions controlades és el millor que ens pot passar. Ens inculquen el ser previsores, a estalviar, a preparar i estudiar amb antelació, a preveure situacions de risc, a assegurar-nos bé, (el món de les assegurances és un gran negoci) i a tenir tots els caps lligats i ben lligats.

La prevenció i el per si de cas, estar ben informat i el domini de les tècniques estan molt valorats en la nostra societat. Vagi, que són “valors segurs”.

Ens van dir que tot això ens portaria a l’èxit, a aconseguir el que volem, a obtenir la vida que hem planificat prèviament, o que uns altres van planificar per nosaltres. Però a l’hora de la veritat sempre sorgeixen imprevists que ho tiren tot al trast; la febre del nen, els comentaris de la sogra, el veí nou i la seva bateria, el treball, el temps, el tràfic, la política, els mosquits…

són tantes les coses que s’escapen del nostre control!

 

En definitiva, que ens passem la vida intentant que aquesta sigui d’una manera determinada, la nostra, que les coses vagin com nosaltres volem, i la vida acaba anant sempre per on li dóna la gana.

Aquesta necessitat de control, de voler que tot sigui com un vol, excepte rares excepcions, acaba portant infelicitat, ansietat i malaltia. Ja que mantenir el control suposa una tensió física contínua, una activitat cerebral i nerviosa perenne d’estat d’alerta que acaba desgastant la maquinària i cremant les bateries. Insomni, ansietat, dolors d’esquena, neuràlgies, problemes respiratoris, tensió muscular, rigidesa articular, dismenorrea… La llista és inesgotable.

.-Quina opció ens queda doncs? Resignar-nos? Tirar la tovallola?
.-No, no es tracta de resignar-se, es tracta de fluir.
.-i com es fa això?
.-Canviant de posició davant la vida, de perspectiva. Entenent que la vida és alguna cosa que NO podem controlar, i que per ser feliç, l’única opció és viure el que ens toca, acceptar-ho, buscant la part bona, i deixar d’intentar que passi el que no pansa, de ser qui no s’és, de buscar el que no es troba. En definitiva, posar l’atenció en l’ocell que tenim a la mà, alimentar-ho i donar-li afecte, perquè els altres cent no són reals.

Deixar que els nostres fills prenguin decisions equivocades, (segons el nostre punt de vista, clar), acceptar que tenim el cos que tenim i treure-li partit, cuidar-ho i donar-li gaudi en lloc de menysprear-ho o picar-ho amb cent abdominals que no ens donaran una tauleta de xocolata en lloc de panxa. Si plou, treure el paraigua i pensar que no sempre plou al gust de tots. Rebre a les crisis com a reptes, als canvis com a possibilitats. Entendre que quan alguna cosa s’en va de la nostra vida, una persona, una ocupació, uns diners al banc, el millor és acomiadar-ho i mirar cap a davant. Desdramatitzar, deixar el victimisme en l’armari traster i buscar noves sortides, nous camins pels quals seguir vivint, avançant, creant.

 

La nostra salut i el nostre cos ens ho agrairan.

Comparteix amb: