Wendys i Peter Pans del món

La síndrome Wendy sempre va associada a una síndrome de Peter Pan. L’un viu per satisfer l’altre, buscant-li solucions, buscant la seva satisfacció. Si et preguntes ‘Què és el que desitges?’ i no has sabut què contestar? Potser, és moment de reflexionar sobre com ens relacionem amb els altres…

Passejant per Barcelona ens vam trobar amb aquest missatge…

Durant uns dies m’ho he deixat sentir fins a entendre que és allò que tant em cridava de la frase: A Psicologia es parla de la síndrome Wendy en relació a la potser més coneguda síndrome Peter Pan.

 La síndrome Wendy és quan no perdem el contacte amb el nostre centre i només ens dediquem a complaure l’altre.

Quan es pateix la síndrome Wendy, no estem en contacte amb el nostre centre i ens dediquen a complaure i satisfer les necessitats de la parella, fill o company. Com que no portem el rumb de la nostra pròpia vida, potser per falta de conèixer-la,  volem controlar la vida de l’altre. Des del naixement, inclòs abans, ens relacionem constantment amb els altres, la qual cosa, ens porta a actuar d’una manera o altre. I quan a la infància ens hem sentits aïllats, exclosos, és fàcil voler compensar-ho a la vida adulta, assumint el rol dels pares que no hem tingut, volent satisfer els desitjos dels altres, apropiant-nos d’ells, volent constantment el seu reconeixement i acceptació.

Igual que en la Wendy en el compte, la síndrome comporta voler buscar solucions pels altres, tenir la sensació de ser imprescindible, que sense un mateix les coses no es poden fer. A la nostra cultura sol ser una dona però no és excloent als homes. Buscant constantment el reconeixement al nostre esforç, i voler agradar a l’altre per sentir-nos imprescindibles, deixem d’estar en contacte amb els nostres propis desitjos i necessitats. Alguna vegada t’han preguntat ‘Què és el que desitges?’ i no has sabut què contestar? Potser, és moment de reflexionar sobre com ens relacionem amb els altres…

La Wendy, sigui dona o home, busca de forma constant el reconeixement del seu esforç, vol ser imprescindible i no té en compte les seves necessitats i anhels.

 

 

A prop d’una Wendy trobarem un Peter Pan… Aquell home que no vol fer-se adult, que ja li va bé que li solucionin tot, que no vol prendre responsabilitat, ni les regnes de la seva vida.

Dan Kiley parla de trets d’irresponsabilitat, rebel.lia, narcisisme, arrogància, manipulació i la creença de què s’està per sobre de les lleis de la societat i les normes. Vivint una realitat personal on ell (o ella) té la veritat absoluta, els altres estan equivocats o són tan dèbils que es deixen arrossegar per les masses. Les seves relacions són moltes però no permet a l’altre mostrar-se tal qual és, provocant que finalment s’allunyin com a protecció (La persona que es queda a prop d’un Peter Pan és una Wendy que necessita anar de la mà d’aquesta síndrome per alimentar la seva pròpia carència)

Tornant a la frase descoberta,  jo sóc jo quan tu ets tu

En tota relació humana sigui amb un igual o un fill, el què dóna autenticitat a la relació, és el fet de què estem en el nostre centre, amb la nostra persona amb tot allò que portem i forma part del nostre ser, …. infància, parelles, amistats… Som allò que som, també en relació a allò que ens envolta i en com ens ‘teixim’ formant la manta de les relacions.

La nostra identitat l’anem formant a partir d’allò que tenim dintre i com a part d’una xarxa més àmplia. Aquesta xarxa és tan diversa i peculiar com la gent que forma part d’ella i nostre és la responsabilitat de relacionar-nos de la manera més sana i constructiva. A més a més de les persones, el seus centres, influeixen l’espai i factors que ens relacionen. Aquesta complicada teranyina és com la millor obra arquitectònica que es modela constantment per adaptar-se i sobreviure tot allò que li desestabilitza (Com fa una construcció adaptada i tenint en compte els moviments sísmics)

Comparte con: